Etapa 013

Dimarts 19 de juny de 2018

Coll de l'Ullat – Las Illas

25,1 Km

 

Quan era petit el meu pare em va fer aprendre les capitals del món. Era capaç de reconèixer la forma de cada país. Les fronteres estaven senyalitzades per unes creus. Avui m'ha decebut perquè hem passat per la frontera entre la Catalunya nord i sud i no he vist cap creu que identifiqués la frontera. Els Pirineus s'han considerat com una barrera natural i per tant la frontera entre França i Espanya hauria de quedar molt ben definida. Això no és en absolut així, i avui, com ahir, una gran part del traçat del GR-10 seguia la línia teòricament fronterera o ben a prop de ella. Fins i tot ens ha sorprès veure dos guàrdies civils amb motocicleta de muntanya que patrullaven dins del territori teòricament francès. Ens hem preguntat, què buscarien? Aquesta línia imaginària, només representada en els mapes o d'aquells qui pretenen construir murs, no té res a veure amb el que històricament ha succeït. Els Pirineus, com suposo a totes les fronteres, han servit més d'unió que de separació. Per aquí han passat quantitat de persones fugint per raons polítiques o religioses, traficant, o simplement per raons econòmiques. Per aquí van passar les autoritats de la República l'any 1939, o van passar els jueus que fugien dels nazis. En aquests darrers dos dies també son palpables els esforços que han fet els governants per protegir aquestes línies imaginaries, amb grans defenses en forma de torres de guaita o baluards. Les guerres per guanyar petits territoris al nord i al sud dels Pirineus catalans han sigut constants. A mi el que més m'ha emocionat ha estat veure en el coll de Panissars les restes de les construccions romanes, fetes fa més de 2000 anys, per on s'unien la via Domitia que venia de Roma amb la via Augusta que entrava per tot l'arc mediterrani peninsular. Els romans ja van inventar la xarxa de comunicació del món antic. Crec que els romans, amb la seva actitud homogeneïtzadora, van entendre que s'havia d'unir més que separar i no hi van regatejar esforços. Pensar que aquí durant segles hi van viure persones per controlar però també per facilitar el pas de persones i mercaderies, deixa les actuals duanes molt ridícules. En fi dos dies en els que t’adones que les fronteres perden tot el sentit, malgrat els polítics s'obstinin en aixecar barreres. Us juro que les estrelles dels mapes jo no les he vist.

L'etapa d'avui ha estat més benigna que la d'ahir. Hem sortit d'hora per baixar ràpidament per corriols cap al Pertús (un altre anacronisme fronterer). Hem esmorzat i ràpidament ens hem enlairat en direcció al baluard de Bellegarde (símbol dels enfrontaments entre França i Espanya per controlar el Rosselló). Desprès hem passat pel coll de Panissars, lloc natural històric de creuament del Pirineu Oriental juntament amb la Cerdanya, i per corriols i pistes hem resseguit la línia fronterer. Em pregunto si un filat quasi continu pretenia dissuadir el pas, o simplement és perquè els ramats d'una banda o altra no s'escolin. Desprès baixada ràpida a un dels pobles francesos més aïllats: Las Illas. Tant aïllat que no hi ha ni cobertura de telèfon.

En resum una etapa de transició que ens ha acostat de les Alberes cap al Canigó, que l'hem tingut sempre omnipresent. 


Allotjament etapa 012 “Chalet de l'Albère” al Coll de l'Ullat

Arribem sobre les 14:00 molt tocadets per l'esforç ja que hem fet 2100 metres positius amb una tramuntana que feia por. El refugi consta d’una part amb bar/restaurant i una terrassa amb vistes esplèndides sobre la zona del coll del Pertús, i un segon edifici amb habitacions per dormir. Ens donen una habitació petita però suficient per a dues persones. Dutxa correcta i toilette en zona a part ben disposada i neta. Ens dutxem i fem una amanida. Migdiada obligada per l’esforç. Només hi ha una altra inquilina que ve de Las Illas i dema baixarà, si no se l'emporta el vent, a Banyuls. Sopem tots tres a la terrassa amb els darrers raigs de sol que es va ponent amb una molt bona vista. Primer plat amb amanida, embotit, “crudités”, i de segon una cuixa de pollastre gegantina amb espaguetis amb ceps. Tot prou bo. De postres formatge fresc amb mel. Anem a dormir abans de les 10 del vespre. Ens aixequem a les 5:30 i ens trobem l’esmorzar en una estança contigua amb suc de taronja a la nevera la cafetera carregada per fer cafè, mantega, pa, un brioix i melmelada. Tot super correcte. Sobre les 6:30 abandonem el “Chalet de l'Albère”. Bona qualificació en tot. Un 4,5 sobre 5.