Etapa 014

Dimecres, 20 de juny de 2018

Las Illas – La Palette

21,9 Km


Cada dia que caminem m'enrecordo del conte de “Pulgarcito”. Recordeu que Pulgarcito va deixar pedretes i molletes de pa per seguir el camí de tornada del bosc a casa seva. Doncs això és el que fem nosaltres: seguir els senyals blancs i vermells del GR. De vegades estem tan pendents de buscar-les que no prestem atenció a l'entorn. D'altres ens en despreocupem i de sobte ens preguntem: “No es veuen senyals”. Si això passa, cal recular fins a trobar la darrera i recuperar el camí. Aquest era un joc que els hi feiem als nostres fills quan eren petits, i d'aquesta manera l'estar pendent de buscar els senyals (“a veure qui és el primer que veu la propera” “o qui encerta el nombre de senyals que hi ha fins al proper coll”). Era un entreteniment al que els nens s'hi enganxaven ràpid i eren capaços de caminar i pujar hores i hores sense rondinar. Nosaltres, ara, “juguem” a buscar senyals i no rondinem perquè ens fa vergonya, però els nostres cossos se'n ressenten molt més que quan teniem 40 anys i anàvem amb els nostres fills petits.
L'etapa d'avui és d'aquelles que fa afició al senderisme. Des que hem sortit de Las Illas, desprès d'uns dos Km per carretera, hem anat agafant corriols que constantment anaven per dins d'uns boscos de faigs impressionants. L'ambient era fantàstic, el sol no ens tocava per l'ombra d'uns arbres majestuosos. De tant en tant unes vistes espectaculars del Canigó, que cada vegada veiem més a prop. Un dia radiant on l'esforç ha estat important a l'acumular més de 1000 metres tan de pujada com de baixada. Estem trobant de tant en tant altres "randonneurs", la major part francesos, i que fan el GR en sentit contrari al nostre. Hem passat just per sota de la Roca de França, que es veu molt bé des del vessant sud a Maçanet de Cabrenys. Ambient salvatge, deshumanitzat, de boscos impenetrables, en resum una Catalunya profunda on no es distingeix si és del Nord o del Sud.
Demà ja encararem el Canigó. El gran repte que tenim per poder pujar al cim per sentir la flama del Canigó la nit del 22 de juny.
Us volem disculpar els retards de les ressenyes, però estem tenint moltes dificultats de comunicació que ens impedeixen enviar les nostres cròniques. Nosaltres, malgrat tot, les anem escrivint cada dia i en quant tinguem la comunicació ho anirem enviant. No us preocupeu perquè estem molt bé, amb molts ànims i moltes ganes.


Allotjament etapa 013. Las Illas Hostal Els trabucaires

"Gite d'étape" poc cuidada. Un sol lavabo cutrillo amb la cortina de la dutxa que trepitja per tot arreu. Una sala gran amb lliteres. Poca llum dos endolls per tothom. No hi ha on estendre la roba pero muntem la parada amb la corda i agulles en un banc veí. El Bar restaurant està 100 metres més amunt al final del poble. A pesar de ser teòricament un poble amb veïns, zero cebertura mòbil (sigui la companyia que sigui). Això seria un avantatge pero en aquest espantós poble no ho és tant. Fem cervesa, amanida i un plat amb gaspatxo, "crudités" i embotit. Justet. Tornem a la Gite per fer migdiada i comença a arribar gent (francesos i una parella d'alemanys que viuen i treballen a Toulousse a l'Airbus (!!!), tema monogràfic una bona estona -és enginyer de clima-(???)
A les 7:30 sopar. En un gran menjador ens posen en una sola taula un a sobre l'altre. Incomprensible quasi sense poder-se moure. Cap esforç per entendre el nostre francés mitjanet. Aparaulem esmorzar per lliure doncs marxarem aviat. Jo dormo en un llit de fora, a la zona de la cuina, per evitar la massificació. Tornem a l'edifici Bar/Rest per la porta del darrera i prenem el poc que ens deixen. Agafem el bocata de pa amb pernil sec. Ni oli, ni tomata. Un poble que no té cap interés. Una "gite" que tampoc (per cert es diu dels "Trabucayres"). Una gent que ens ha atès bastant malament. Mal lloc , mala gent, un 2/5.