Etapa 017

Dissabte 23 de juny de 2018

Refugi de Cortalets – Canigó – Py

22,7 Km

A Petrarca se li atribueix la pujada al Mont Ventoux, a la Provença, el 1336. No està clar si hi va pujar, però sembla que la intenció hi va ser perquè va escriure una carta a un amic explicant la seva experiència dient-li: 'La duresa de la pujada és com la que sorgeix de la recerca de la felicitat'. Per aquest motiu, Petrarca és considerat el pare del muntanyisme. Per a nosaltres és més interessant la pujada (no sabem si llegendària) al Canigó de Pere III, fill de Jaume I, el 1285. El relat, explicat per Selimbene de Parma, diu que a Pere li va cridar l'atenció la silueta del Canigó durant les seves campanyes militars pel Rosselló, cim que es veu des de molt lluny. Diu el relat que hi va pujar amb dos cavallers del seu exèrcit amb la indumentària habitual, però que al final es va quedar sol, arribant al cim (per tant també és la primera ressenya d'una pujada en solitari). Diu que allà va veure un llac d'aigües profundes d'on emergia un drac amb qui es va batre i va acabar matant-lo. Evidentment aquest llac no existeix, però el Canigó sempre ha estat rodejat de llegendes d'éssers mítics. És per aquest motiu que uns monjos van instal·lar una creu de ferro al cim (recordem que les entranyes del Canigó són plenes de mines de ferro), la qual encara persisteix. Sigui com sigui, sembla bastant cert que Pere III va pujar o al menys va tenir la intenció de pujar-hi. Sigui com sigui, aquell mateix any Pere III va morir. L'anàlisi de les seves despulles, que resten al monestir de Santes Creus, feta al 2010 diuen que va morir d'una afecció pulmonar (potser va agafar una pulmonia al pujar al Canigó?).

El GR-10 que estem seguint rodeja el cim Canigó (el pic en diuen els francesos), 2784 metres. No fa gaires anys l'Estat francès va declarar oficialment el nom de Canigó, en comptes de Canigou, donat l'especial simbolisme que té aquesta muntanya pels catalans. La guia del GR-10 dóna una variant passant pel cim. L'Enric i jo teníem molt clar que no perdríem l'oportunitat de pujar, com Pere III, al Canigó i més essent la nit del solstici d'estiu. Així, que a les 9 del vespre, mentre la processó de més d'un centenar de persones pujaven al cim per encendre la flama dalt del Canigó, nosaltres ens en vàrem anar a dormir. Cap a les dues de la matinada vàrem sentir l'enrenou de la processó de ‘flamaires’ que baixaven amb els quinqués encesos per repartir arreu de les terres catalanes i encendre les fogueres de la revetlla de Sant Joan. A les 3 ens hem aixecat i amb els frontals hem iniciat l'ascensió de més de 600 metres des de Cortalets fins al cim. La nit ha sigut freda però ben clara. Anàvem albirant els innumerables llums de les poblacions del Rosselló i la Provença, així com el perfil del golf de Lleó. A les 4:30, quan ja estàvem a més de la meitat de la pujada, hem començat a percebre com s'iniciava la claror rogenca cap a l'Est. Tres persones pujant com cabres ens han avançat amb els seus frontals i un quinqué que pretenien encendre amb les cendres de la foguera encesa a les 12 de la nit. Hem arribat poc després de les 5, i sorprenentment ens hem trobat una desena de persones que havien fet vivac allà dalt. La creu, rodejada de molts petits farcells de llenya, molts amb banderes catalanes. En un raconet, les cendres ja apagades de la petita foguera que el govern francès permet fer dalt del cim. Les cabretes han hagut de marxar sense poder encendre el quinqué. Els altres, els qui havien dormit dalt i d'altres que han arribat després de nosaltres, ben abrigats, ens hem disposat a gaudir dels canvis de llum del cel i les muntanyes a mida que la llum de l'alba i la sortida del sol anaven canviant segon a segon. Per fi, a les 6:07 el primer fil de la silueta del sol s'ha vist a l'horitzó entre el mar del golf de Lleó i alguns núvols molt llunyans. La vista ja de per sí és espectacular. De nord a sud es veuen perfectament els relleus de la costa mediterrània en més de 100 km en línia recta. Es veu perfectament el cap de Creus, tot el golf de Roses fins al Montgrí i les Gavarres per on havíem passat fa més d'una setmana. Darrera nostre les muntanyes de les capçaleres del Freser i el Ter, i més al nord les muntanyes de la Cerdanya i d'Andorra. Un espectacle per les dimensions i el colorit contínuament canviat del blau al roig i al groc. Les muntanyes encara amb força neu (aquest any ha sigut especialment nivós) encara destacaven més. Hem estat més d'una hora, gaudint, fent fotos, i en comunió amb els nostres ancestres que des de la prehistòria humana han donat un sentit especial a aquest dia que té la nit més curta de l'any. Una experiència inoblidable que volem compartir amb vosaltres amb les moltes fotos i vídeos que hem estat realitzant.

Passat aquest moment i amb el sol més alt, calia seguir. La ruta cap al nord ha se superar el pas d'una xemeneia (molt coneguda pels muntanyencs) d'uns 80 metres força verticals, que es fa baixant fàcilment, però amb molt de compte, per unes lleixes i no perdent les marques grogues. Un grup de 4 francesos i tres catalans que ens han demanat fer-los-hi una foto amb una senyera catalana i gallega davant la creu, han baixat amb nosaltres. Amb llum del dia hem baixat tranquils i segurs. Quan el terreny ja no era tan empinat, un corriol ben fresat ens ha anat portant en direcció al refugi de Marialles. En aquesta primera part, molt obaga, feia molt fred i ens hem trobat amb bassals gelats de la nit. Ens ha sorprès trobar a un grup d'uns 20 noies i nois que havien dormit en tendes en aquest indret tan fred on encara hauran de passar unes hores fins que hi toqui el sol. Més endavant ens hem anat creuant innumerables grups de gent que pujaven, des del refugi de Marialles on es pot arribar en cotxe. Eren les 8 del matí i nosaltres havíem fet el cim i ja estàvem de baixada. Ens hem trobat molta gent i ens hem aturat al refugi on hem menjat un entrepà, ja que avui, donada la hora de sortida del refugi, no hem esmorzat i les vitualles que portem són poques. Més descansats hem seguit pel camí principal del GR-10 fins al petit poblet de Py, a 1000 metres d'altitud, on dormirem i farem un dia de descans. En total hem pujat més de 600 fins al Canigó i desprès més de 1800 per baixar. Un dia dur, cansats d'haver dormit poc, amb els peus i l'esquena que ja se'n ressentien, però molt contents per l'experiència única.


Allotjament etapa 016 Cortalets

Refugi gran amb habitacions de 2 i 4 llits. Net però auster, a la francesa. El guarda, malgrat avui és el dia de l'any que hi ha més gent (la flama del Canigó) i més activitat, s'atabala una mica i no dóna la talla amb algunes respostes. Dutxa molt rústica que funciona amb fitxes. Arreglem estris, pengem roba per airejar i eixugar. Prenem un menú a mitges, amb amanida, sopa, pollastre i panacota. Normalet tirant a justet. Poc a poc va arribant la gent per a la flama (veure ressenya a part). L’ambient és magnífic. Arriba gent d'arreu, Piera, Malgrat, Igualada,.. i també molts de pobles de la Catalunya Nord a França. Anem xerrant amb uns i altres sobre la flama. Cap a les 18:30 es fa la cerimònia de l'encesa de la flama per pujar-la més tard, a partir de les 09:00, al cim del Canigó. Parlen la "Gardienne de la flamme du Canigó" i la representant d'Òmnium. Després es fa un llaç groc amb cartolines i es canta els Segadors. A les 19:30 sopem. Sopa i un barrejat de macarrons amb algun tros de carn que segons a quin plat no hi arriba. Pastis de pruna de postres. Sopar que no dóna el nivell. Parlem amb el guarda explicant-li que marxarem a les 3:00 i ens diu que a aquesta hora no pot fer res.

Anem a dormir i sobre les 02:00 se sent l’enrenou de la gent que arriba de buscar la flama i que repartiran per tots els pobles de Catalunya per encendre la foguera aquesta nit màgica del 23 de juny. A les 03:00 ens llevem i a les 03:30 amb els frontals caminem cap el cim del Canigó (veure descripció de la etapa).