Etapa 033

Dijous 12 de juliol de 2018

Fos – Bagnères de Luchon

28,6 Km


L´exit de la ruta “100 fites per la desconnexió” rau en dues coses. En les nostres cames, les de l'Enric i les meves, i en el suport de molta gent que d'alguna manera o altra ens ajuda. Uns de forma material i d'altres pels ànims que anem rebent. La forma material pot ser en suport logístic de material, el manteniment de la web, com ja us vaig explicar, acompanyant-nos o allotjant-nos. Però el gran suport que tenim és el que ens donen la Maite i la Montse, que en la distància o trobant-nos algun cap de setmana ens donen suport material i emocional. Fonamental!!!!. A tots plegats, també a aquells que sabem que ens llegiu cada dia, us donem les gràcies.

L'etapa 033, la que compleix un terç de la ruta, ha estat una mica més complicada del previst. La primera cosa a tenir en compte és que en el Pirineu francès, les previsions meteorològiques no serveixen de gaire, i que la meteo fa el que li sembla. El millor és estar atent al que veiem al cel i a la nostra intuïció dels canvis. Hem sortit de Fos sabent que haviem d'afrontar el desnivell d'una tirada més gran dels que hem fet fins ara. La típica estructura geogràfica del Pirineu atlàntic. Fos, un poblet vingut a menys amb la desaparició de la duana, està a 544 metres d'alçada i havíem de superar el col d'Esclot d'Aou a 2093 metres, o sigui 1550 metres sense interrupció. El cel era ben clar i el sol ha anat aixecant-se donant la sensació de què el dia seria bo. Pel bosc, que habitualment es manté fins als voltants dels 1600 metres, anàvem frescos amb un camí amb força llaçades que fa que el pendent és més constant. A partir dels 1600 el bosc ha desaparegut i hem anat creuant les extenses zones herboses d'un verd molt intens. Hem passat per dues cabanes molt ben conservades per un cas d'emergència i hem menjat alguna maduixeta salvatge. Quan ja ens faltaven uns 200 metres de pujada pel coll, les boires han començat a aparèixer. Hem arribat a dalt i la visibilitat era ja molt limitada i la fresca ja era una mica de fred. Hem començat a baixar en direcció a Luchon, per fer un desnivell de quasi 1500 metres. Ens hem aturat a menjar una mica i ja han començat a sonar els primers trons a la llunyania. Hem seguit el GR-10 per un camí transversal pel que malauradament la senyalització era bastant precària, a diferència de com l'havíem trobat fins ara. Com el Petit Polze hem anat buscant els senyals amb molta cura perquè eren bastant descolorits. En un moment donat, hem vist una cabana i la boira s'ha fet molt espessa i ha començat a ploure. Ens hem protegit amb tot el material de pluja (Gore-tex, pantalons de plàstic i cobertura de la motxilla). La pluja no era gaire intensa, però el petit Polze ha perdut els senyals. Com en el conte, hem anat a la cabana (era buida), i hem començat a fer una pla. D'entrada esperar a què la boira s'aixequés, segon, entre una aplicació d'ubicació per GPS i el plànol hem tingut molt clar on érem. En un punt vermell del plànol no identificat en el plànol. Teníem dues opcions, o recular i buscar de nou els senyals, però llavors haviem de remuntar uns 200 metres, o baixar pel dret a buscar un camí que identificàvem en el GPS i en el plànol. Per altra banda, un genoll de l'Enric li estava donant molèsties. Quan la boira, al cap d'una hora, s'ha començat a aixecar i visualment hem confirmat la nostra ubicació, ens hem llençat cap a baix anat en compte no relliscar i no fer patir més el genoll de l'Enric. La decisió ha estat encertada ja que en mitja hora hem trobat l'altre camí, ben senyalitzat, que ens ha conduït en una hora a recuperar de nou el GR-10. A l'arribar allà, ja no plovia, la boira s'havia aixecat i ja vèiem el poblet de l'Artigue per on havíem de passar. Hem arribat allà i en una hora i mitja baixant més de 600 metres hem arribat a Luchon on la Maite i la Montse ens han recollit per anar a Esconhau, per descansar dos dies. Ben merecuts!!!
En resum, l'etapa més complicada, llarga i amb desnivells molt forts. Hem hagut d'actuar amb seny i ho hem aconseguit. Estem molt contents!!!  

 


Allotjament etapa 032 Gite de Fos


Arribem al poble després de 2010 metres de desnivell negatiu. Genoll tocat. El poble és transfronterer de quan encara teníem fronteres amb França i és un poble fantasma. Mes d'un km i mig de carrer principal ple de cases tancades o mig derruïdes i rètols d'antigues botigues. Ara quasi tot desert. A l'entrada l'àtic de l'edifici de la policia amb les banderes espanyola, francesa i europea. La Gite està a l'altra punta i creuar tot el poble ensc costa 15 minuts. Inicialment a la Gite no hi ha ningú i després ens apareix l'Àlex que ens dona la benvinguda, i ens ensenya l'estança. Bruteja una mica. Taula fora per on hi passa un riu per sota. A les 6:30 arriba en Juli Sala company que viu a l'Aran (Gironi/Jonquereny de naixement) que ve a buscar-nos pes de les motxilles i que recuperarem demà quan arribem a Luchon (gran ajuda). Sopem paté, ratatouille amb sèmola i truita de patates i postres macedònia confitada. Tot justet.
A mitja nit em tapo amb l'edredó i al cap d'una estona noto picor. Vaig al lavabo a veure què és i són picades de puces... En Jaume es desperta igual amb picades. Gite de Fos … Can Puces.
Ens aixequem aviat . Esmorzar normal però el pícnic molt fluix. Lloc 3,8/5 Atenció 4/5