Etapa 062

Dissabte 18 d'agost de 2018

Gabardito – Candanchú

28,3 Km

Jo em vaig iniciar en el món del muntanyisme quan era escolta fa mooolts i molts anys. Quan comparo de llavors a ara em dono compte de les grans diferències. En aquella època la muntanya estava molt més restringida a petits cercles. Ara vivim la gran massificació de la muntanya que fa que la fauna sigui molt àmplia i sobretot molt variada. Això no vol dir que la gent estigui per tot arreu, està a la muntanya però de forma més concentrada. Quan camines tants dies, et fixes i parles amb la gent als refugis te n’adones de les maneres i motivacions per anar a la muntanya. La diferència més evident és la indumentària i el material. Quan era escolta només existien les xiruques. Ara et pots perdre a l'hora de triar un calçat. En general la indumentària és molt esportiva. En favor del canvi, és cert que els materials són molt més bons i lleugers que els que utilitzàvem fa més de 50 anys. Ja no hi ha motxilles amb vares que et trencaven l'esquena, per exemple. El que en els darrers anys m'ha cridat més l'atenció caminant per qualsevol lloc és l'aparició del que en diem amb l'Enric ‘l'alpirunner’: gent de totes les edats que t'apareixen pujant o baixant corrent que t'avisen perquè tu t'apartis. A l'estil Kilian Jornet. Els hem vist per tot arreu. Si et fixes van amb molt poc material, això si amb tres o quatre cantimplores i càmels que els hi pengen pel davant i pel darrera i que beuen sense aturar-se. Després van grups de gent, famílies que fan petits tours muntanyencs i que els hi recullen la motxilla. Ara fins i tot venen de tot el mon i s'està posant de moda. El tema del Camino de Santiago ha influït i s'està estenent a qualsevol ruta d'alta muntanya. Desprès venen els que fan el GR de low cost que en dèiem. Gent sola o parelles que porten uns motxillons enormes on porten de tot i s'aturen on millor els hi sembla. Per aquesta zona, encara que és extensible a tot el Pirineu, es veuen sempre els bascos. Gent molt muntanyenca que quan es creuen et diuen “Apa”. Encara no sé que vol dir perquè en el traductor no surt. Pels bascos jo crec que segueixen creient que tot el Pirineu és d'ells i en part és cert. Després hi ha les famílies sense cap mena de condició i preparació que com es troben rètols indicadors (ara n’hi ha molts) s'atreveixen a fer coses que de vegades crec que són d’imprudència per anar a veure uns llacs o la neu. L'altra cosa que ha canviat radicalment és la utilització del plànol. Crec que aviat desapareixeran. Ja no veus gent aturada mirant al plànol, nomes gent mirant al mòbil o al GPS sense mirar l'entorn. Això pot conduir a imprudències. La gent ja no sap llegir un plànol de muntanya. Ahir a la nit estant a Gabardito van aparèixer tres persones (dos homes i una dona) a les 7 de la tarda amb pla alpirunner que anaven a fer el circuit de la Senda de Camille corrent. Els del refugi els hi van prendre nota i van decidir sortir fins al següent refugi (jo avui he estat tres hores i he anat ràpid). A sobre els hi deien que s'enduguessin plànol. Ells al final han accedit a dur-ne un entre els tres. Amb el sol baix han sortit. En fi, em dec estar fent gran.

L'etapa d'avui ha sigut de grans contrastos. Era un etapa llarga pels desnivells. De fet es tractava de dues etapes juntes. Al mati el cel estava totalment net i semblava prometre molt. La sortida ha estat en direcció al collado Foraton al peu del Bisaurin. Per aquí ja havia passat fa uns anys amb en Jordi Matias fent la Senda de Camille. La pujada amb un desnivell de quasi 700 metres (de fet ha sigut el primer punt de 2000 del GR-11) s'ha fet molt agradable. Moltes vaques en la zona que en diuen “Dios te salve”. Entre els primers rajos de sol i la pujada suau per zones herboses amb el soroll de les esquelles era d'aquells moments sublims que es poden viure. A l’arribar al coll calia baixar fins al refugi de Lizara uns 500 metres més avall on arriba la carretera. Al ser dissabte es veia un rosari de gent que pujaven per fer el cim del Bisaurin. Com no, jo diria que el 80% que he creuat mentre jo baixava eren bascos. Un d'ells m'ha dit “Cómo has madrugado”. Al arribar a Lizara calia fer el tram més dur i complicat. Primer pujar al coll de Bozo a 1995 metres. Les vistes allà fantàstiques. D'aquí a un nou coll, el port d’Aisa a 2262, el punt més alt. Fins llavors el temps fantàstic, fins i tot amb calor. Però a l'arribar, l'espectacle era tan impressionant com torbador. Una boira espessíssima per sota dels 2000 metres. La vista era espectacular perquè tots els grans cims sobresortien: Midi d'Ossau, Balaitous, Vignemale, i un llarg etcètera. Un noi, l'únic que m'he trobat, ha fet algunes indicacions i ha alertat en el seguiment dels senyals del GR. Aquí el Petit Polzet s'ha posat a prova, però els nans que pinten ho havien fet molt bé, i durant més d'una hora travessant la boira força espessa, els senyals s'han seguit molt bé. Pràcticament cada 20-30 metres n’hi havia algún. El Petit Polze no s’ha perdut i ha arribat a un nou coll, Tuca Blanca de 2240 metres, on arriben les instal·lacions de les pistes de Candanchú. A partir d'aquí baixada seguint les pistes d'esquí. No faig cap comentari al respecte perquè ja ho he fet en altres ressenyes, de l'impacte visual i anímic que provoca travessar aquestes instal·lacions a l'estiu. Després de Candanchú, un conjunt de construccions d'apartaments fantasmes en aquesta època de l'any, ha calgut baixar uns 3 Km fins a arribar a l’allotjament, l'Hotel Santa Cristina, i demà dia de descans després de 9 etapes seguides des d’Hondarribia.

En resum, etapa dura amb desnivells de +1600 i -1800, que ho ha fet més la boira, però espectacular en tot el seu conjunt (inclosa la boira) i a excepció de les pistes d'esquí.

Per cert, si algun dia hi ha retard en la web és deu a problemes de connectivitat, com aquests darrers dos dies. No havia ni Internet ni telèfon.