Etapa 063

Dilluns 20 d'agost de 2018

Candanchú – Sallent de Gállego

22,7 Km

 

Estem entrant en la zona dels 3000 del Pirineu. El primer d'ells, el Balaitous, que fa uns anys vàrem pujar els Cáceres i Canet amb la guia del nostre bon amic Jordi Matias. Però aquesta fita muntanyenca de les dues famílies em retrotreu a una història de la família el 18 d'agost de 1956. Els qui em coneixeu sabeu de la meva afició per investigar la meva família. Una història de la meva família materna, Capeta, sempre m'havia acompanyat des de petit. Un cosí segon de la meva mare, Ignasi Capeta Brugués, era un gran aficionat al muntanyisme i a l’escalada. Tot i tenir només 24 anys tenia una gran experiència i fins i tot havia obert algunes vies d'escalada a Montserrat. Era fill únic i era exactament de la mateixa edat que la meva mare, que el coneixien pel cosí Ignasiet. No tinc els detalls del que va passar aquell dia d'estiu del 1956, però sembla que estava fent una via d'escalada del Balaitous i es va precipitar per la banda francesa. Fa 62 anys el tema dels rescats en general, i particularment de muntanya, devia ser molt precari i com s'havia precipitat a la banda francesa sembla que la repatriació del cadàver va ser molt farragós. Sembla ser que quan van recuperar el cadàver el van enterrar a Sallent de Gállego, on avui dormirem. Un mes després es va celebrar un funeral a Barcelona i a l'esquela diu: “El joven Ignacio Capeta Brugués, Jefe de la sección Alpina de la Cruz Roja, Instructor de la Escuela Nacional de Alta Montaña y miembro del Grupo de Alta Montaña del Club Montañés Barcelonés, falleció a la edad de 24 años, víctima de accidente de escalada en el Pirineo Aragonés”. Per tenir només 24 anys Deu n’hi do el currículum que tenia. Com que era fill únic va ser un gran drama familiar, fins a l'extrem que a la seva àvia no li van dir que havia mort sinó que se n’havia anat a treballar a l’estranger. Aquesta dona va morir 9 anys més tard i sembla ser que un amic de l’Ignasiet li escrivia cartes falsificades en nom del net perquè seguís creient que era viu.

Avui aquí a Sallent i havent vist el Balaitous durant gran part de l'etapa, li reto un homenatge a aquest cosí llunyà però que portava el meu segon cognom, per ser probablement un dels pioners del muntanyisme i l'escalada, en un moment gens fàcil ni políticament ni esportivament. A ben segur que si fos viu es posaria les mans al cap al veure la “fauna” actual que corre per la muntanya, tal com vaig descriure ahir.

L'etapa d'avui ha sigut en la seva primera part esplèndida, tant per la meteorologia com pel paisatge. Jo ja l'havia fet fa 10 anys i he recordat molts dels llocs. Al sortir del hotel Santa Cristina on hem dormit, el GR segueix una vall anomenada la “Canal Roya”. És una vall profunda en forma de mitja lluna que va pujant molt progressivament. Als 1800 metres el bosc desapareix, i hi campen un bon nombre de vaques amb les que de vegades hem hagut de batallar perquè ens deixessin passar. La part final és una àmplia zona herbosa força plana, rodejada per grans parets, incloent el característic pic d'Anayet. És un lloc molt especial, d'aquells que et fan sentir la natura en la seva pau. De fet hi ha jaciments megalítics, el que ja ens diu que d'antuvi els humans van trobar quelcom especial en aquest lloc. Al mirar cap al fons de la vall sembla impossible que es pugui salvar la gran muralla que hi ha, però un corriol molt ben buscat segueix unes cornises i salva uns 400 metres. Els primers rajos de sol ja arribaven, i a mida que es puja per la part nord va sobresortint el Midi d'Ossau que tant hem gaudit en aquesta ruta. Però llavors arriba el gran espectacle, avui encara més gran pel sol radiant i la netedat de l’atmosfera. S'arriba als ibons d’Anayet (2227) i el contrast de l'aigua (sons petits), l’herba, les muntanyes que els rodegen, algunes de color vermell (d'aquí deu venir el nom de Canal Roya), i tot això presidit pel Midi d'Ossau en tota la seva esplendor. Després de gaudir una bona estona i de menjar, el camí comença a baixar. I aquí comença el contrapunt. Al principi bé, el corriol baixa ràpid per un estret. Però les pistes d'esquí de Formigal apareixen. Quan s'arriba a la part alta, cal fer 8 Km per carretera per arribar a Sallent després de “gaudir” del poble artificial de Formigal.

En resum, un dia magnífic en el que la primera part, uns 14 Km eren per gaudir molt però amb les pistes i la carretera al final. Demà durant quatre dies entrem en zones d'alta muntanya dormint en refugis on molt probablement no podré enviar-vos al dia aquesta crònica. No us amoïneu ja arribarà.