Etapa 053

Diumenge 5 d'agost de 2018
Sare - Hendaia-Hondarribia
31,25 Km

Avui és un gran dia. Quan fa més de dos mesos vàrem sortir de Barcelona vèiem l'arribada al Cantàbric com quelcom molt llunyà, quasi inassolible. Aquests darrers dies el cansament, les molèsties, la calor,... han contribuït a què les caminades es facin més feixugues. Però sentíem el mar, fins i tot sabíem que l'estàvem veient malgrat la calitxa i les boires i això ens animava a què aquesta primera part ja s'acabava. Realment, desitjàvem ja trepitjar la platja d’Hendaia, punt final del GR-10.
Hem sortit de Sare molt d'hora, molt fosc i amb boira. Hem hagut d'anar molt al tanto perquè podíem perdre els senyals vermells i blancs. En primer lloc havíem de pujar i creuar el coll de Trois Fontaines (563 metres), a mig camí del cim del Rhune, per on passa un tren cremallera molt turístic. El cim del Rhune (o Larrun) només té 905 metres, però és el darrer cim destacable abans d'arribar al mar i es distingeix de lluny des de tota la contrada basca. A més té unes instal.lacions a dalt que el fan inconfusible. Hem pujat els 400 metres sense sol i mentre s'esvaïen les boires. Hem creuat la via del tren cremallera, que a aquella hora encara no havia pujat el primer convoi que surt al matí. Al mirar el plànol el recorregut que fa el GR-10, maleïm als “traceurs” perquè sembla que s'hagin divertit a buscar la manera més llarga per assolir el final. Així, que el traçat fa moltes giragonses, moltes passant d'una banda a l'altra de la frontera. Mai saps si estàs a França o a Navarra, perquè la delimitació d'aquesta frontera que ve des de l'alta Edat Mitjana ha estat sotmesa a conflictes, acords i molt sovint deixant morts. No entens molt bé perquè en un moment la divisòria segueix un camí, un riu o una carena, però els seus motius, bàsicament econòmics (explotació ramadera, forestal, o heretats feudals) expliquen cada metre de la partició. El GR arriba a un punt clau que és el col d'Ibardin (317 metres). Aquest és un lloc semblant a d'altres com el Perthus o Puigcerdà on avui en dia hi ha comerços en un carrer on cada banda és d'una nacionalitat (francesa o espanyola) i així els francesos a centenars van a comprar begudes alcohòliques o carregar el dipòsit de la gasolina. És diumenge, fa molt de sol i calor. La quantitat de gent és agobiant: compradors, caminadors (o randonneurs) i molts ciclistes. Ens prenem una beguda freda on el qui ens atén ens recorda que allò és navarrès. Creuem aquest mercat de Babilònia i seguim per camins que fan giragonses. Veiem ja la desembocadura del Bidasoa amb Fuenterrabia i Hendaia a tocar, però que aquest estret de pocs metres ha estat un dels punts més conflictius pel control del mar i del riu. No en va el 1659 es va triar la “Isla de los Faisanes”, enmig del riu, per fer la pau de la guerra dels 30 anys entre França i Espanya i delimitar la frontera. Encara es van trigar 200 anys més perquè els límits fronterers, marcats per les famoses mugues que molt fàcilment es poden veure, s'establissin definitivament com el que avui coneixem com a frontera franco-espanyola. Per cert, com a grans pactes Espanya va perdre el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya, mentre que els francesos no van qüestionar l’espanyolitat de la vall d'Aran donats els drets que Alfons el Cast va retenir al concedir el comtat de Ribagorça a una neboda seva, i més tard Jaume I en el tractat de Corbeil va mantenir el domini de la Val d'Aran com a avançada defensiva dels francesos.

Nosaltres seguim caminant, pujant i baixant muntanyes russes al marge dels avatars històrics. Pugem a un petit cim (Xoldocogaina, 486 metres) i pensem que ja tenim la platja a tocar, però els “traceurs” del GR ens segueixen fent males jugades i el camí puja i baixa contínuament. Per fi arribem a les primeres cases d’Hendaia que creuem i un darrer kilòmetre llarg ens falta fins a la platja oberta al Cantàbric. La Maite, Montse i l’Ester Martínez han vingut per rebre’ns. Van en cotxe, deixem les motxilles mentre intenten aparcar. L'Enric i jo anem a la platja. Fa molta calor, i els allaus de centenars, potser milers de persones a la platja ens generen un desencís. La platja és enorme i a més hi ha marea baixa amb lo qual hi ha més de 200 metres fins a l'aigua i l'extensió de la platja deu arribar perfectament a uns 3 Km. Com que no hi ha manera d'aparcar, l'Enric i jo decidim acostar-nos a l'aigua, mullar-nos les botes, fer-nos les fotos de rigor i marxar. Ja hem acabat els més de 800 Km en 44 etapes del GR-10.


Allotjament etapa 052 Hotel Lastaray Sara

Arribem en un dels dies mes calurosos de l’estiu. Hotel ben arreglat (un pelet ranci). L'habitació té aire condiconat. Tot amb prou qualitat. Els amos son els Echevarria, però qui ens atén és la Vanessa. Sopem en el mateix hotel uns xipirons i una pipirrade bastant bona. El Jaume un arròs blanc per recuperar la panxa. Tot prou bé excepte que NO ens donen esmorzar per l’hora que marxem, a les 6:15 sota una intensa boira que dificuta visualitzar les marques del GR, camí del pic Larrun per acabar a Hendaia 31,5 kms després. Lloc 4,7/5 Atenció 4,3/5.