Etapa 082

Dimarts 11 de setembre de 2018

Puigcerdà – Planoles

28,1 Km

Sembla ser que la Cerdanya és la vall natural més ampla d'Europa. En el punt màxim té 13 kilòmetres de banda a banda. Avui hem fet part d'aquest creuament al sortir de Puigcerdà per anar cap a Planoles. El cert és que l'amplitud de la vall que hem vist des d'un costat ahir i de l'altre avui és espectacular però a més transmet una sensació molt especial, com de solemnitat. Des del vessant septentrional es veuen totes les muntanyes de La Molina, la Tossa d'Alp, el Moixeró i la llarga serralada del Cadí que es perd cap a l'Oest uns quants kilòmetres més enllà perdent-se en la llunyania. Quan ho mires des del vessant meridional es veu tot el rosari de muntanyes que limiten amb Andorra, la Tossa Plana de Lles, el Puigpedrós i a l'est el massís del Carlit i els Perics. En conjunt, doncs, es pot qualificar la Cerdanya de majestuosa. Però quan miro des de qualsevol banda, la Cerdanya també em retrotrau als meus inicis del muntanyisme quan a finals dels 60 era escolta. Recordo, amb la distància del temps, coses molt concretes que alguns dels qui llegiu potser també recordareu: un cap de setmana a Meranges amb una tempesta per sobre de Guils, una acampada a sobre de la neu a La Masella, Setmanes Santes a Alp, un campament d'estiu prop d'Engolasters a Andorra (això queda una mica fora), i un llarg etcètera. Està clar que la Cerdanya i el seu entorn ha estat el lloc on molts catalans ens hem curtit en el muntanyisme. Per contra, el pas del temps ha fet que algunes coses hagin canviat i hagin canviat sensiblement el paisatge: les pistes d'esquí i la massiva construcció. Els pobles han perdut el seu encant. Ahir passant per Guils no reconeixia aquell petit poblet rural.

Després de creuar el poble d’Age i Vilallobent per terreny pla, una pista s'enfila per la vall fins a arribar al pla de les Forques i després al ras de la Basseta, línia fronterera a 2000 metres (hem pujat 800 metres). Les vistes cap a la Cerdanya occidental amb el Cadí al fons és de mirada àmplia. Els senyals del GR són molt escadussers i veiem dues mugues frontereres, la 500 i la 501. Aquí cometem un petit error, ja que el plànol indica que el GR segueix la línia fronterera i seguim per l'àmplia carena on hi ha un filat que creiem separa els estats. El camí es va fent cada vegada més impracticable per la vegetació, fins que gràcies a una aplicació de plànols veiem que el GR va uns 100 metres per sota. Aquí l'anomalia fronterera ens ha fet una mala passada ja que segueix una pista i la molt dolenta senyalització ens ha fet despistar. Baixem com podem i recuperem la pista i la línia fronterera que aquí curiosament es van erigir unes mugues que totes són la 501, diferenciant-se amb números romans fins a un total de 6. Des d'aquí volem fer palès que aquesta etapa ha sigut la més dolenta de molt en la senyalització. Després de 82 etapes ens dol que la zona catalana sigui la pitjor senyalitzada. Poques marques i despintades, rètols en els que no es llegeix res. Un veritable desastre pel món del senderisme que no sabem ben bé de qui és responsabilitat: la Federació d'Entitats Excursionistes (FEEC)?, els Consells Comarcals? És una veritable pena. Entenem que per això calen recursos, però sí a França, Navarra, Aragó i Andorra ho cuiden, creiem que aquí també s'hi haurien de dedicar recursos. Seguim aquesta pista “fronterera” fins arribar al coll del Creu de Meians (1991 metres). Aquí la vista s'obre cap al Ripollès, amb el Taga al fons, la serra de Montgrony cap al sud, i la collada de Toses al peu, on veiem la mítica carretera, amb poca circulació, però bàsicament de motos que l’utilitzen de circuit de curses. Deixem el coll per baixar cap a una pista. De nou no trobem els senyals i hem de baixar uns 100 metres pel mig del bosc fins a agafar una pista que ens durà al petit poble de Dòrria. Són uns quants kilòmetres i una mica més enllà veiem Planoles. Una vegada passat Dòrria el GR segueix un camí que passa per sobre la carretera, però fent uns quants revolts. Portem ja més de 25 kilòmetres i fa força calor. El camí es queda en alt fins a un càmping i al costat mateix anem a la casa de la meva bona amiga Conxita Bertrán i el seu marit Esteve que ens reben amb molt xerino.la i ens donen una superfreda cervesa.

En resum una etapa llarga, molt perdedora per la mala senyalització però que ens ha fet gaudir per les amplíssimes vistes de la Cerdanya i el Ripollès.


Allotjament etapa 081 Can Escalada-Coppulo. Llívia

Arribem a les 13:00 a Puigcerdà i anem a Llívia a casa de l’Eugènia i en Ferran. La casa està situada a la zona occidental del poble amb bona vista de tot el massís del Puigmal. De pedra vista està construida amb fusta interior en la majoria d’estances. Té tres nivells i una sortida amb un balcó i una a peu de terra que li donen una confortabilitat extra i molt bona vista. En Ferran ajudat per l’Eugènia ens fa un arròs de muntanya amb múrgoles i conill que repetim dues vegades. Esta boníssim. Ens acomodem molt confortablement i sopem coca de recapte de Martinet i pebrots vermells amb llom de dos colors a la cassola de fang. Durant tota la tarda parlem dels nostes records i de la situació de les nostres famílies i fills amb molt de carinyo. L’hospitalitat dels Xenius (Ferran i Eugenia), es magnífica. Els hi fem entrega de les samarretes de col·laboradors i fem les fotografìes corresponents.

Al matí ens llevem aviat ja que l’etapa es llarga. Fem un cafè amb llet i la Maite s'aixeca a preparar entrepans. En Ferran ens acompanya a Puigcerdà on havíem deixat el track del GR11 ahir. Lloc 5/5 i Atenció5/5.