Etapa 077

Dimecres 5 de setembre de 2018

Àreu – Refugi de Comapedrosa

20,5 Km


Avui ha estat una d'aquestes etapes difícils i complicades. Al despertar-nos, abans de les 6, estava plovent. I bastant. Dubtes. No estava previst, ja que el que deia la meteo era que la pluja arribaria a la tarda. A més l'etapa la prevèiem dura ja que per no dormir en el refugi no guardat de Baiau, volíem arribar al de Comapedrosa (refugi guardat i on podríem menjar), dins ja d'Andorra. Mirem pel mòbil el radar de pluges i sembla que el nucli estava passant en aquell moment però després ja no venien més pluges. Arreglem les motxilles, mengem l'esmorzar que ens han deixat preparat i a 2/4 de set comencem a caminar a les fosques. Primer havíem de seguir la pista que remunta la Vall Farrera fins al pàrquing des d’on es pot arribar al refugi del mateix nom (9 Km i 600 metres de pujada). No plovia però el cel es veia bastant núvol. Lentament va clarejant i pugem a bon ritme. El GR s'aparta de la pista per pujar més directe. El cel va semblant que s'obre i això ens anima a que podrem fer l'etapa (sempre ens queda la opció d'anar al refugi de la Vall Farrera o fins i tot aturar-nos al refugi metàl.lic de Baiau (2517 metres). Arribem en poc més de dues hores al final de la pista i pugem al pla de Boet i després al d'Arcalís. Mengem quelcom ràpid, i el cel fa esforços per obrir-se i fins i tot el sol ens comença a escalfar. A l'esquerra es veu la pujada cap al coll de Boet que creua a França. Nosaltres anem pujant de forma constant en direcció est. Passem pels estanys d'Ascorbes i anem veient el refugi metàl.lic de lluny al que ens anem acostant. Per fi hi arribem. No hi ha ningú. Hi ha lloc per dormir 9 persones i hi ha unes quantes mantes. Per una situació d'emergència està prou bé i es veu segur. El cel no acaba de veure's segur així que decidim seguir. Baixem a un estany (estany de Baiau) i no veiem prou clar el coll de Baiau (2775 metres) per on hem de creuar la frontera. Llavors veiem a dos alpi-runners que estan senyalitzant una cursa que demà passarà per aquí. Ens indiquen i ens diuen que han anat deixant senyals fins al refugi de Comapedrosa. El terreny es torna molt pedregós, primer amb grans blocs i poc després és una clara tartera que fa molt feixuga la pujada, encara que hi ha una traça. Són uns 150 metres de desnivell que malgrat la fresca ens han fet suar. En arribar ens hem trobat de front el cim de Comapedrosa (2939 metres), el més alt d'Andorra. Decidim seguir en direcció avall passant per l'estany Negre. Superat ja veiem al fons el refugi i en una baixada força bona arribem al refugi en 6 hores des que haviem sortit d'Àreu, dos menys de les previstes. Hem anat molt ràpid i no ens hem mullat. Recordo fa més de 15 anys amb en Luciano Aguilera i el seu grup de bascos muntanyencs i el meu apreciat amic Toni Cabré haver pujat plegats al Comapedrosa. Jo vaig pujar per una via directa des del refugi i a dalt ens varem fer una fotografia. Miro aquest circ, molt espectacular i m'enyoro de tantes sortides amb tants amics. El refugi és un clàssic de muntanya.
En resum, una etapa dura amenaçada per la pluja, i una pujada per tartera molt feixuga. Contents perquè ho hem aconseguit i en dos dies descans. Ja ens queden 23 etapes!!!


Allotjament etapa 076. Hotel Vallferrera. Àreu.

Arribem a les 13.25. Sembla tot tancat, bar i restaurant. Entrem i finalment ens atenen (si el bar i el restaurant el tenen tancat fins la nit). Ens donen l'habitació anomenada Baiau (per on passarem demà). Correcta amb dos llits, parquet de fusta, bon armari i lavabo ampli amb WC, pica, dutxa i bidet. Anem a fer una queixalada al camping Pica d'Estats que és l’únic que està obert (fem macarrons, amanida  fricandó amb bolets). Bugada i migdiada. Sopem a les 09:00 (escudella, llonganissa i llom de porc, strudell de poma i crema catalana).

Ens aixequem 5:30 i plou de forma intensa. Mirem radar pel mòbil i sembla que en una hora pararà. Esmorzem el que ens deixen, cafè amb llet, formatge , xoriç, magdalenes, suc de taronja, pa, tomàquet per sucar i oli, tot força complert.
Sobre les 6:30 para de ploure i tirem amunt direcció Vallferrera. Quants records tinc d'aquesta Vall de la meva època d'inici a la muntanya i l'alpinisme. Aquí l'any 1976 el CEC donava una medalla  a tothom que pugés la Pica d'Estats, i vàrem oganitzar una ascensió amb gent de curs de medicina (quart o cinquè no recordo). Va ser un fracàs doncs era a l’octubre i a mitja pujada la nevada es va fer enrere, desprès hi he tornat i pujat com a mínim en unes 15 ocasions.
Lloc on destaca l'habitació molt ben condicionada, i el menjar correcte. Una mica car 4,5/5.
Atenció molt justeta . Vàrem preguntar a on podíem dinar i ens van contestar ... proveu potser al càmping...(en un poble de quatre cases l’hotel no sap on pots menjar). Atenció 3/5.